Vivim uns temps convulsos en què hem convertit els mots “Madrid” i “Barcelona” en conceptes polítics. Però jo m’hi nego. Són –per sobre de tot– ciutats, amb bona gent que hi viu, que hi respira, que hi té problemes... que estima l’art. Persones que també teatregen.
A la capital d’Espanya, on visc, l’activitat teatral bull i és altament recomanable. D’entrada, però, un avís per a navegants: la tradició teatral madrilenya no té res a veure amb la nostra però tampoc hem de caure en el prejudici de la sarsuela i el teatre declamat a l’antiga. Les coses han canviat molt.
Per què és tan diferent la nostra tradició? Perquè aquí –a Madrid– no han tingut necessitat d’un teatre d’aficionats com el nostre, importantíssim per mantenir vives una llengua i una cultura perseguides en temps de la dictadura. La ciutat ha tingut la cara i la creu d’haver estat la capital del imperio: diners i infraestructures per mantenir una bona xarxa de teatres oficials i, al mateix temps, un moviment off, una xarxa de sales alternatives que van començar a aparèixer amb força durant la famosa movida madrileña i que s’ha anat transformant amb el temps. Per tant, dues realitats –Catalunya i Madrid− ben diferents però iguals d’apassionants!
I el present? Què ens trobarem si viatgem a Madrid amb ganes de veure bons espectacles? Doncs una oferta variadíssima, una doble línia –pública i privada– potent i uns preus, en general, més assequibles que a Barcelona (si exceptuem els musicals de la Gran Via, amb una vida pròpia molt arrelada entre el públic madrileny). Fem un repàs d’allò que estar bé no perdre’s?
Dels teatres que funcionen amb diner públic (i on podreu trobar les entrades a més bon preu!) hi ha el Teatro Español que dirigeix en Mario Gas. El teatre, preciós, està situat a la cèntrica plaça Santa Ana i té un segon complex, el Matadero –que a mi m’agrada especialment− amb una programació més arriscada i de gran qualitat. Tampoc us podeu deixar escapar els teatres del Centro Dramático: el Valle-Inclán –al multicultural barri de Lavapiés- i el senyorial María Guerrero. Dues sales molt recomanables per gaudir del bon teatre de text. Menys interessant de programació, però amb un edifici espectacular, és el Teatro del Canal, que dirigeix el català Albert Boadella, a les ordres d’Esperanza Aguirre.
La varietat en el circuit comercial està més que garantida, sobretot si busqueu comèdies de guant fi, com aquelles que escriu Alan Ayckbourn i que tan agraden al públic local. Com que el ventall és immens, només un suggeriment: l’actor català Josep Maria Pou s’acaba de fer càrrec del popular Teatro de La Latina, propietat de l’actriu Lina Morgan, i de ben segur començarà a oferir una programació comercial ben llaminera. En aquests casos, es tracta de triar i remenar i, sobretot, estar pendent d’allò que de tant en tant recomana la crítica.
I les sales alternatives? Cal advertit que no tenen la força, el predicament i la influència que tenen a Barcelona sales com la Beckett. Però n’hi ha d’interessants, com la Guindalera –que dirigeixen amb molt d’esforç un grup de bojos apassionats del teatre- o la Cuarta Pared, que a part de fer espectacles innovadors i atraients, també és obrador de nous creadors.
Per tant, us convido a visitar la cartellera madrilenya, fugint dels tòpics, perquè aquesta és una ciutat teatralment viva (a vegades penso que tant o més que Barcelona), amb una forta presència de catalans dirigint-ne la nau i amb una administració regional poc sensible a l’art (fa poc, el govern del PP va decidir suprimir la conselleria de Cultura...)
Malgrat tot, saltant de teatre en teatre, Madrid no s’acaba mai!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada