La història del Senyor Sömmer, de Patrick Süskind. El Triquet

Dissabte 6 de novembre, El Triquet estrenva  a Centelles  La història del Senyor Sömmer de Patrick Süskind. Un mònoleg adaptat per Pep Tosar i interpretat per Pere Mas. Direcció de Joan Puig.

  

 

La història del senyor Sömmer  

La història del senyor Sömmer és una col·lecció d’escenes humorístiques protagonitzades per un nen en edat escolar: la seva afició a enfilar-se als arbres, l’horror a les frases estereotipades del seu pare, l’enamorament infantil amb la nena Carolina Kückelmann, l’aprenentatge d’anar amb bicicleta, les lliçons de piano a ca la senyoreta Funkel i la seva revellíssima mare, la hilarant anècdota del moc enganxat a la tecla del fa sostingut...

Ningú no sap què li passa al senyor Sömmer, però de sol a sol camina. Camina a molt bon pas, amb el seu bastó com una tercera cama, amb la seva petita motxilla, no per anar enlloc, no per fer esport o anar d’excursió, sinó que camina perquè no pot suportar d’estar-se quiet, perquè alguna cosa hi ha de trencada dins d’ell que el fa col·locar-se al marge del tracte social i potser fins i tot del tracte amb ell mateix. Ha viscut (aventuro) alguna cosa que no es pot perdonar. Alguna cosa que no es pot resistir si no es crema contínuament a base de caminar amb sol o amb pluja, sense parar, ràpid. I el protagonista infantil de la història ho observa des de la seva perspectiva, com un element més del paisatge, però també com una ombra enigmàtica i sempre present que posa en entredit la pretesa comoditat del seu món.

La història del senyor Sommer té dos moments clau. El primer és quan el narrador infantil, enrabiat per la humiliació de l’escena del moc sobre la tecla del fa sostingut, decideix suïcidar-se pel mètode d’enfilar-se a un arbre molt alt i deixar-se’n caure. Quan ja té la branca triada i ja li sembla tastar la magnificència del seu futur enterrament, es presenta l’apressat senyor Sömmer i fa una brevíssima parada per dinar sota l’arbre, amb mirades furtives, amb queixes gemegoses on s’hi “barrejaven la desesperació i l’ànsia d’alleujament”. “Acabava de veure un home que es passava tota la vida fugint de la mort.”. Sobtament li fa impressió que estava fent el ridícul i és clar, el narrador renuncia al suïcidi

El segon moment clau és una situació simètrica, pocs anys després. El narrador torna apressadament cap a casa seva amb bicicleta, ja és gairebé fosc i per casualitat veu com el senyor Sömmer s’endinsa decididament dins el llac, com si volgués travessar-lo caminant. Al cap d’una estona només queda el barret de palla sobre l’aigua i el narrador no ha fet res per deturar-lo, per, podríem dir-ne, tornar-li el favor. El deixa acabar amb la seva cursa-condemna. O potser el deixa acomplir un sacrifici necessari.

 

Patrick Süskind

Nascut a Amsbach (Baviera, Alemanya) el 26 de març de 1949. Fill de l'escriptor i periodista W. I. Süskid, va estudiar Història Moderna i Medieval a la Universitat de Munic i a Aix-en-Provence, França. Va publicar primerament alguns contes, entre ells “Una Batalla”, inclòs a l’antologia La Coloma (1979). El seu primer llibre d’èxit, però, va ser El perfum (1985), seguit de La Història del Sr. Sömmer (1991) i Tres Històries (1995). Un altre treball que li va donar fama va ser el monòleg dramàtic El Contrabaix (1984).

Se sap molt poc sobre la vida de Süskind, que és considerat una de les persones més introvertides de l'escenari literari alemany. Süskind evita fins i tot les trobades per signar autògrafs i no li fa cap gràcia la idea de transformar els seus llibres en pel·lícules, per la por que té que siguin plagiats o falsificats. Malgrat d'això, El perfum va ser transformat en pel·lícula per Tom Tykwer l’any 2006.

A més d'escriptor, Patrick és també guionista de televisió. Al costat d'Helmut Dietl va escriure el guió de Rossini, una història que transcorre al submón de Munic. El perfum va ser publicat inicialment en capítols al diari Frankfurter Allgemeine. La novel·la en capítols va tenir tant d’èxit que a finals d'aquell mateix any (1985) va ser transformada en llibre. L'obra va arribar a dalt de tot de les llistes dels més venuts a la majoria dels països en què va ser publicada.

 

Penombres, de Joan Roca. Espardenya Teatre

Joan Roca va néixer a Vic l’any 1955, és professor de llengua i literatura catalana.

Comença escrivint relats curts. Un recull d’aquestes narracions curtes va ser publicat per l’Editorial Emboscall amb el títol Entrebancs i Capgirells.

L’any 2007 va publicar la primera narració llarga: Demà encara volaran les orenetes, una novel·la juvenil publicada per l’Editorial Barcanova.

El mateix any 2007 va obtenir el Premi de Novel·la Curta Ciutat de Mollerussa amb l’obra Aquell capvespre, publicada per Pagès Editors.

El 2008 escriu Penombres, amb la qual obté el premi del “II Premi Literari de Teatre Breu “Inicia’t” de Badalona.

El 2009 publica el poemari Concert per a ploma i veus trencades.

El 30 de maig de 2010 l'Espardenya Teatre estrena, a l'Auditori Teatre de Calldetenes, PENOMBRES.

9 d'octubre, Sala la canal de Tona. Grup l’Espardenya Teatre:

Penombres és, sobretot, una reflexió de la soledat. Una obra compromesa que exposa efectes secundaris del llastre de la societat d'avui, la violència de gènere.

"Flor del teatre"

La Roser, del bloc Des de la finestra, ha escrit aquesta FLOR DEL TEATRE per al GALL:

Es tanquen els llums. Es fa el silenci. S'obre el teló.

La flor del teatre obre lentament els seus pètals de llum de colors, amplíssims. I la màgia d'un temps fora del temps comença.

Homes i dones de debò es transformen i són algú que ja no hi és, o algú imaginat, algú somniat. Es transvesteixen i donen veu a emocions intemporals i fondes, antigues. Són la nostra història, que surt de la pols dels llibres i es fa llàgrima salada o rialla encomanadissa...

L'espectador, des de la platea fosca, assegut en una cadira que és com el seient d'un viatge espacial, es torna ingràvid i buit: passa a ser, ben just, una gerra per contenir aquesta força: la paraula que el farà plorar quan toqui, impensadament, un dolor potser oblidat; el gest que el farà riure, la bellesa que tiba una esgarrifança petita a la pell del crani.

S'obren els llums. Els aplaudiments esclaten. Es tanca el teló.

Quan l'obra que s'ha fet tan curta acaba i els espectadors, dempeus, aplaudeixen... originen sense saber-ho corrents d'aire que pol.linitzen la gran flor encesa. Se'n van mig marejats, sacsejats i sense saber que porten, a les butxaques de l'ànima, els fruits invisibles de la gran flor.

I si la sortida s'escau que és a l'hora exacta de les bruixes, just quan la lluna plena surt de darrera un núvol, els fruits deixaran caure la llavor. S'acomplirà el prodigi: el noi o la noia més joves, que acaben de sortir del somni de la infància, quedaran tocats per la màgia del temps fora del temps i seran, per sempre, actor o actriu: saltimbanquis i acròbates del gest, de les emocions, de les paraules.

Roberto Zucco, de Koltès. Teatre La Palangana

Roberto Zucco és un home que mata sense cap motiu. El crim pel crim, com a acte gratuït. Per satisfer què? Res, aparentment. Zucco no ha assumit el compromís de gestionar la raó, l’eina que ens permet als humans fer una tria entre les opcions que tenim i assumir-ne les conseqüències. Com un infant, sense deures per assumir, sense consciència del bé i del mal, o millor dit, sense voler acceptar aquesta consciència. Metàfora del caràcter destructor de les accions dels homes i les dones.

(Del programa de mà)

El grup de teatre LA PALANGANA va estrenar l'obra Roberto Zucco (Bernard-Marie Koltès, 1988) dissabte passat a l'Institut del Teatre de Vic. Ahir diumenge van repetir a la Sala Polivalent de Prats de Lluçanès.

Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) és un autor dramàtic francès de fama internacional. Les seves obres es representen constament arreu del món. Malgrat la seva curta vida, tant vital com artística, ha acabat esdevenint un clàssic contemporani. Va estudiar al Théâtre National de Strasbourg entre 1970-72, al departament de Direcció Escènica. Són conegudes les posades en escena de les seves obres pel director de fama internacional Patrice Chéreau. També té publicada un novel.la La fuite à cheval très loin dans la ville (1984).

 

Obra dramàtica

• La nuit juste avant les fôrets. 1977 (Ed. Minuit, París 1988)
• Combat de nègre et de chiens. 1982
• Quai Ouest. 1985
• Dans la solitude des champs de coton. 1986
• Le retour au désert. 1988
• Roberto Zucco.
• Sallinger.

 

Traduccions al català:

En català s'ha traduït i dut a l'escena gran part del teatre de Koltès.

• La nit just abans dels boscos. Traducció de Sergi Belbel.
• En la solitud dels camps de cotó. Traducció de Sergi Belbel.
• Combat de negre i de gossos. Traducció de Blai Bonet i Sergi Belbel.
• Moll oest. Traducció de Sergi Belbel
• El retorn al desert.
• Roberto Zucco. Traducció de Maurici Ferré

Contra el progrés, d'Esteve Soler

“Contra el progrés”, del manresà Esteve Soler, que s’ha estrenat  a França, Munic,  Suïssa... l’ha presentat aquest divendres 24 la companyia TEATRE AL DETALL, en  el marc de programació mensual que organitza l’Ajuntament de Manlleu.

CONTRA EL PROGRÉS, són set contes que barregen humor i horror, mort i comèdia, set moments tan estranys com pròxims. CONTRA EL PROGRÉS és com un mirall de fira que deforma la realitat, l’exagera i la ridiculitza però en el qual no podem deixar de veure’ns una mica reflectits, perquè: “qui estigui lliure dels pecats del progrés que tiri la primera pedra”.

Un espectacle divertit, corrosiu i que no et deixa indiferent. (Cia. Teatre al detall. Del Programa de mà)

D’aquesta obra la crítica n’ha dit:  “El genial d’aquesta joia és com es té cura de cada petit detall [...] El text, d’un surrealisme esglaiador, bufeteja al públic convertint-lo en un cruel voyeur lliurat a la fantasia que se li presenta. Cada petita història gira del drama a la comèdia amb una facilitat sorprenent gràcies a tres actors amb un talent innegable [...] Una magnífica peça gràcies a la unió d’un text deliciós, una direcció molt encertada i tres virtuosos actors”. Sergio Oliveros. Diari l'Independent de Gràcia

“Contra el progrés” és un delicioso espectáculo que divierte a la vez que hace pensar. […] excelentes la escenografía, la iluminación, el espacio sonoro, el vestuario  y con la complicidad y vis cómica de sus actores para orquestar un montaje que empieza desconcertando y acaba entusiasmando al espectador “Contra el progrés”  sorprende de principio a fin”. Carme Tierz. Guia del Ocio

“Contra el progrés”, un fresc contemporani sota el vidre fumat de l'humor més fosc, explosiu mosaic de punyents contrastos que et petrifica el riure tot just et fa esclafir. Són set micropeces que refulgeixen com un ganivet esmolat embolcallat de càustic humorisme que llesca la vida sense pietat. La intel·ligent posada en escena de Joan M. Segura esmola l'acer dels diàlegs que treuen espurnes en mans dels tres intèrprets convincents, els magnífics Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Ibàñez”. Francesc Massip. Diari Avui

"[…]ni s’hi predica res, ni s’alliçona sobre res. […] el text d’Esteve Soler ha trobat una forma d’arribar al públic molt encertada i del tot coherent, de mà d’un director, Joan Maria Segura, que ha sabut trobar el to i el ritme que li convenien i també gràcies a uns actors magnífics –Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Idáñez– […] Amb obres i muntatges així és quan el teatre esdevé realment una Festa”. Lluís Calderer, Revista “El pou”

"Joan Maria Segura imprimeix un segell característic i eficaç […] aquesta eficàcia es transforma en un sintetisme i en una nuesa d’elements i artificis, en un expressionisme que reforça cada una de les peces del muntatge". Assumpta Pérez, Regió 7

Us podeu creure que ahir a la nit al teatre de Gràcia, -amb una població com la de Manlleu-, vam gaudir d’aquest espectacle  el porter, la taquillera, el marit de la taquillera i jo (M. Àngels Parareda). Alguna cosa va malament…?

 

ESTEVE SOLER

Info

Barcelona, 1976

És llicenciat en Art Dramàtic (Direcció i Dramatúrgia) per l’Institut del Teatre. Entre les seves obres trobem Runes, publicada per l’Institut del Teatre; Jo sóc un altre!, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya i publicada per Proa; Davant de l’home, una dramatúrgia sobre textos de Thomas Bernhard realitzada dins el programa “Assajos oberts” del Teatre Lliure; i Contra el progrés, presentada en una lectura dramatitzada durant el cicle “2007: tot un any de teatre català contemporani” de la Sala Beckett. Aquest darrer text va ser seleccionat entre 646 treballs d’autors europeus per participar en el Theatertreffen, el principal festival de teatre alemany, i s’estrenarà durant la temporada 2008-2009 del Bayerischen Straatsschauspiel de Munic. Ha traduït dues obres de Sarah Kane: Les psicosis de les 4’48 (estrenada a la Sala Beckett) i Purificats (estrenada al Teatre Estudi de l’Institut del Teatre). Com a periodista, exerceix de comentarista cinematogràfic al diari Regió 7 i a COMRàdio, i és membre del consell de redacció de la revista teatral Pausa.

Taxi (Ray Cooney). Grup de Teatre de Sant Hipòlit

Ray Cooney (nascut el 30 de maig de 1932 a Londres) és un autor dramàtic, actor i productor anglès. És considerat un dels més grans dramaturgs del país pel que fa a comèdies d'entreteniment. Disset de les seves obres han estat estrenades al West End de Londres. Les seves obres s'han traduït i representat arreu a més de 40 llengües diferents.

TEATRE

• 1961- One for the pot.

• 1964 - Chase me, comrade.

• 1965 - Charlie Girl.

• 1967 - Bang bang Beirut.

• 1968 - My Giddy aunt.

• 1968 - Not now, darling.

• 1971 - Move over, Mrs. Markham.

• 1973 - Why not stay for breakfast?

• 1975 - There goes the bride.

• 1977 - Elvis.

• 1981 - Her Royal Highness.

• 1982 - Run for your wife.

• 1984 - Two into one.

• 1986 - Wife begins at forty.

• 1990 - Out of order.

• 1992 - It runs in the family.

• 1994 - Funny Money.

• 2001 - Caught in the net.

• 2005 - Tom, Dick and Harry

• 2005 - Time's up - the musical (música de Chris Walker).

• 2008 - Twice upon a Time (música de Chris Walker).

Estrenes en català

• 1997. Políticament incorrecte (Out of order). Adaptació de Paco Mir, J. L. Martín i Jordi Galceran. Temporada al Teatre Condal de Barcelona.

• 2001. Diner negre (Funny Money), estrenada al Teatre Borràs de Barcelona.

• 2009. La doble vida d'en John (Caught in The net), protagonitzada per Joan Pera i Lloll Bertran. Estrenada al Teatre Condal de Barcelona.

Taxi (La doble vida d'en John)

John és taxista. Viu a Wimbledon amb la Mary, la seva dona, però també viu a Chelsea amb la Barbara, amb qui també està casat. Per portar aquesta doble vida necessita molta organització, per això ho anota tot a la seva agenda i no fa mai tard. Però un maleït accident frustarà els seus plans i la seva puntualitat, i les seves dones denunciaran la seva desaparició a la policia. La necessitat d'acontentar les dues dones, d'enganyar els dos policies i la complicitat dels veïns de dalt, acabaran d'embolicar la troca

Teatre de Sant Hipòlit. Grup de Teatre de St. Hipòlit:

Dissabte, 11 de setembre, a les 10 del vespre

Diumenge, 12 de setembre, a les 7 de la tarda

 

De teatre a teatre, per Madrid. Joan Rusiñol

Vivim uns temps convulsos en què hem convertit els mots “Madrid” i “Barcelona” en conceptes polítics. Però jo m’hi nego. Són –per sobre de tot– ciutats, amb bona gent que hi viu, que hi respira, que hi té problemes... que estima l’art. Persones que també teatregen.

A la capital d’Espanya, on visc, l’activitat teatral bull i és altament recomanable. D’entrada, però, un avís per a navegants: la tradició teatral madrilenya no té res a veure amb la nostra però tampoc hem de caure en el prejudici de la sarsuela i el teatre declamat a l’antiga. Les coses han canviat molt.

Per què és tan diferent la nostra tradició? Perquè aquí –a Madrid– no han tingut necessitat d’un teatre d’aficionats com el nostre, importantíssim per mantenir vives una llengua i una cultura perseguides en temps de la dictadura. La ciutat ha tingut la cara i la creu d’haver estat la capital del imperio: diners i infraestructures per mantenir una bona xarxa de teatres oficials i, al mateix temps, un moviment off, una xarxa de sales alternatives que van començar a aparèixer amb força durant la famosa movida madrileña i que s’ha anat transformant amb el temps. Per tant, dues realitats –Catalunya i Madrid− ben diferents però iguals d’apassionants!

I el present? Què ens trobarem si viatgem a Madrid amb ganes de veure bons espectacles? Doncs una oferta variadíssima, una doble línia –pública i privada– potent i uns preus, en general, més assequibles que a Barcelona (si exceptuem els musicals de la Gran Via, amb una vida pròpia molt arrelada entre el públic madrileny). Fem un repàs d’allò que estar bé no perdre’s?

Dels teatres que funcionen amb diner públic (i on podreu trobar les entrades a més bon preu!) hi ha el Teatro Español que dirigeix en Mario Gas. El teatre, preciós, està situat a la cèntrica plaça Santa Ana i té un segon complex, el Matadero –que a mi m’agrada especialment− amb una programació més arriscada i de gran qualitat. Tampoc us podeu deixar escapar els teatres del Centro Dramático: el Valle-Inclán –al multicultural barri de Lavapiés- i el senyorial María Guerrero. Dues sales molt recomanables per gaudir del bon teatre de text. Menys interessant de programació, però amb un edifici espectacular, és el Teatro del Canal, que dirigeix el català Albert Boadella, a les ordres d’Esperanza Aguirre.

La varietat en el circuit comercial està més que garantida, sobretot si busqueu comèdies de guant fi, com aquelles que escriu Alan Ayckbourn i que tan agraden al públic local. Com que el ventall és immens, només un suggeriment: l’actor català Josep Maria Pou s’acaba de fer càrrec del popular Teatro de La Latina, propietat de l’actriu Lina Morgan, i de ben segur començarà a oferir una programació comercial ben llaminera. En aquests casos, es tracta de triar i remenar i, sobretot, estar pendent d’allò que de tant en tant recomana la crítica.

I les sales alternatives? Cal advertit que no tenen la força, el predicament i la influència que tenen a Barcelona sales com la Beckett. Però n’hi ha d’interessants, com la Guindalera –que dirigeixen amb molt d’esforç un grup de bojos apassionats del teatre- o la Cuarta Pared, que a part de fer espectacles innovadors i atraients, també és obrador de nous creadors.

Per tant, us convido a visitar la cartellera madrilenya, fugint dels tòpics, perquè aquesta és una ciutat teatralment viva (a vegades penso que tant o més que Barcelona), amb una forta presència de catalans dirigint-ne la nau i amb una administració regional poc sensible a l’art (fa poc, el govern del PP va decidir suprimir la conselleria de Cultura...)

Malgrat tot, saltant de teatre en teatre, Madrid no s’acaba mai!